divendres, 21 de desembre de 2012

Missatge de Nadal al President de la Generalitat



Molt Honorable Sr. President de la Generalitat Valenciana:
     Sr. Alberto Fabra:
    
      Dirigint-me a l'alta institució que presideix, no puc iniciar aquest escrit sense el tractament protocolari del càrrec que ocupa, una institució que respecte i tinc en la més alta consideració. No puc dir el mateix de la seua persona i d'altres que l'han precedit.

     El motiu que em porta a dirigir-me a vosté no és altre que l'ERO ( Expedient de Regulació d'Ocupació ), que l'administració que presidiu ha aprovat per al grup RTVV, en el qual treballe des de fa 23 anys. Vaig aprovar una oposició accedint a un lloc de treball com a  laboral fix en un procés públic i obert. Vaig poder presentar-me a aquest procés perquè havia cursat una carrera superior i, a més, havia fet uns estudis d'especialització posteriors a la llicenciatura. Vaig aprovar l'oposició, el tribunal de la qual estava format pels membres del Consell d'Administració dels diversos partits parlamentaris valencians. He treballat durant 23 anys i he demostrat àmpliament la meua professionalitat i polivalència, durant les diverses direccions generals i en diversos departaments. 

      Jo pensava, Sr. Fabra, que les regles del joc eren la base de la democràcia; que l'accés a la funció pública s'havia de guiar pels principis legals d'igualtat, mèrit i capacitat. I que els treballadors no tenim perquè pagar les conseqüències de la mala gestió dels directius de les empreses públiques, ans al contrari, els directius dolents -pensava- havien de ser castigats amb el cessament i l'acció de la justícia sobre ells. Jo pensava, també, que els governants dins la legalitat poden fer canvis en l'administració i el que huí és públic, demà pot ser privatitzat, puga jo estar-ne d'acord o no. Però també pensava que els canvis no s'haurien de fer carregant la responsabilitat i les conseqüències en els treballadors. Només un exemple molt pròxim: el procés de gestió privada de la sanitat valenciana que s'inicià a Alzira, va mantenir l'estatus públic dels treballadors que tenien una plaça en propietat fent-lo compatible amb el nou model de gestió. Vosté, per contra, extingeix aquells llocs de treball ocupats per oposició i manté els llocs de treball més precaris.
     A RTVV, no sé si apressats per la paupèrrima situació econòmica valenciana la cosa ha fet un pas endavant més, ajudats pel suport legislatiu del govern de Mariano Rajoy.  Em dirà, segurament, que a  l'actual situació econòmica valenciana ha contribuït l'insuficient finançament de l'anterior govern central. Però no li ho accepte, perquè estant d'acord en què el finançament és veritablement insuficient, qualsevol polític ha de ser responsable i no balafiar els diners públics -i menys els que no té - i després excusar-se en què no rep suficients diners de l'estat. A més, la ruïna econòmica de la televisió valenciana comença amb el seu partit, molt abans de Zapatero. No em valen excuses.
     A RTVV a més de balafiar-se els diners que no teníem, s'han fet altres coses que ens han abocat a la situació de dèficit que tots coneixem. A RTVV s'ha manipulat la informació en benefici, ad majorem gloriam, del seu partit i, encara més, de la família dominant en cada moment. I com he estat alguns anys he vist de tot amb els meus ulls. Recorde que en l'època de Zaplana, Rita Barberá era un personatge polític inexistent en la RTVV. També recorde que amb totes les anades i tornades del cas Gürtel, Ricardo Costa provà la medicina de la RTVV, que silencià una roda de premsa de qui en aquell moment tenia un peu dins i un altre fora del PP, mentre totes les televisións espanyoles connectaven en directe amb el que era el punt informatiu d'aquell moment.
     A RTVV s'ha augmentat la plantilla desmesuradament. A l'època del pacte del pollastre, aquell de Zaplana i Lizondo, s'inicià una cacera de bruixes que arraconà a professionals que hi havia en aquell moment i col·locà a altres considerats pels directius com més pròxims. Alhora, la manipulació política motivava que molt valencians es desentengueren d'una televisió i una ràdio pròpies. En aquella època prengué vol un altre personatge, de maneres sicilianes, que feia i desfeia a la seua voluntat a RTVV i de qui no poguérem deslliurar-nos fins que fou denunciat per tres treballadores per presumptes delictes sexuals, anys després.
     Mentrestant a RTVV, el desgavell ha continuat. Les despeses augmentaven i el dèficit econòmic es desbocava sense cap voluntat de reduir-lo. L'exemple més clar és el centre de producció de programes d'Alacant, construït per RTVV en un solar aliè del qual, crec,  encara avuí es paga lloguer i del qual voldria conèixer el nom del propietari que cobra el lloguer. La privatització fracassava en els tribunals després que els treballadors, alguns treballadors, peleàrem de debò. Els transvassament de càrrecs entre la Generalitat i RTVV i a l'inrevés ha arribat a la indecència més absoluta: Villaescusa de diputat del PP a frustrat cap d'informatius i a Director General; Sánchez Carrascosa de comunicació de la Generalitat a director de TVV; Genoveva Reig de directora general de Mitjans de comunicació a directora de TVV; Pedro Garcia de Director General de comunicació a Director General; Lola Johnson de directora de TVV a Consellera de Cultura; Nuria Romeral de cap de comunicació del Consell a directora de Ràdio 9; Paula Messeguer de coordinadora del programa DBT a cap de comunicació del Consell, etc. T'imagines que Zapatero hagués nomenat un director general de la televisió espanyola com a ministre o un subsecretari com a director de RTVE ? La que haguéreu armat, Alberto!!
     Les ànsies de medrar políticament dels politicastres populars valencians compraven altaveus en mitjans de comunicació madrilenys o els importaven directament a Burjassot amb viatge i estada pagats:  Carlos Dàviles, Julians Lagos - que en glòria estiga -, Isabels Durans han campat per TVV com si estigueren a sa casa, cantant les excel·lències dels governs populars. Al mateix temps, per no deixar cap resquici a l'atzar, apessebràveu els periodistes valencians, amb algunes dignes excepcions,  amb pseudotertúlies i falsos debats. Recordem aquell deplorable "Blanques o negres" que tancava els informatius de la nit en què dos periodistes feien el paripé de discutir sobre un tema de la manera més inversemblant. No podem oblidar-nos del telefem directament representat per tot el puterio nacional. El PP, els defensors de la Família - eh?, senyor Cotino?  - pagant perquè el pendonerio mesetari vinguera cobrant a Burjassot a menjar, beure i altres coses, i ens contara amb qui follava o a qui li havien posat les banyes. I sense oblidar-nos de les Mars Flores, Bàrbares Reys o Cristines Tàrregues, també a la sopa boba a càrrec de tots els valencians. Disculpa, Alberto si he utilitzat un llenguatge massa cru o groller, però és que em calfe i a aquestes altures de la carta crec que podem parlar amb més franquesa i sense tant de protocol.

     Heu anat durant anys inoculant-nos petites dosis d'excesos antidemocràtics que han vacunat la societat valenciana contra la vostra manera abusiva de fer, i ara ja troben normal el que en una democràcia occidental seria motiu d'escàndol, de dimissions i de rebel·lió popular.

     Ens afirmàveu que vivíem en el millor dels mons i RTVV bé que s'aplicava a explicar-ho als beneïts que volien sentir-ho. I ara quan el sistema ha fet fallida, quan els ingressos no arriben per a tots, després del balafiament en primer lloc l'inclit Eduardo Zaplana, passant per Olivas el breu però intens, per Camps i les seus ínfules zaristes; arribes tu, Fabra. Has llegit com et tutetge ?  Has vingut tu Fabra, procedent de l'il·lusionant món castellonenc a salvar-nos de la crisi, a fer microcirurgia econòmica amb tisores de podar, a lo bruto. I com a comparsa portes a la Català i al Ciscar, don José, i als acòlits de les poderoses empreses consultores - Price Waterhouse Coopers i Garrigues- i als escolanets de la RTVV. Veniu tots a salvar-nos la vida i per ajudar-nos, per traure'ns de l'aigua en agafeu del coll i ens ofegueu, sense mirament. I sense cap altra legitimitat que els vots que la gent va oferir-li a Camps en safata

     No vos tremola el pols a l'hora de tallar caps, de complir el programa popular ocult, neoliberal a ultrança. S'ha d'acabar com siga amb tot allò que siga públic i privatitzar-ho. És el trofeu, el sacrifici que oferiu al deu Mariano. No us dol que arruineu la vida a més de mil famílies valencianes, no us afecta que durant més d'un any hàgeu sotmés a una veritable tortura psicològica als treballadors de la ràdio i la televisió pública valencianes en un procés ignominiós de neteja ideològica que el parangó més pròxim el té en règims totalitaris.

     No cal que et diga, Fabra, que em sent maltractat pel teu govern. No t'he votat, ni et votaré mai de la vida i intentaré, amb totes les meues forces, que governants com tu no tornen mai més a guanyar al meu país. Em considere víctima d'una indignitat i d'una injustícia política del teu govern, amb la connivència i la necessària col·laboració  dels teus - o, millor dit, dels de Camps - votants. Amb tot, tinc el convenciment que, malgrat tu i el teu infame govern, eixirem endavant. Els honestos treballadors i treballadores de la RTVV tornarem a guanyar el nostre futur. Les nostres famílies són grans famílies i nosaltres som bona gent.

     Jo mentrestant m'oferisc per parlar amb tu, amb el Fabra de Castelló que ha vingut a València a salvar-nos de la crisi i ens porta a la misèria. Quan vulgues i on vulgues em crides, que jo aniré a dir-te quatre cosetes.
    
      Atentament.

            Vicent Climent Ferrando
Expert en Anàlisi Documental de RTVV.
   

dijous, 19 de juliol de 2012

Els meus encontres amb Vicente Sanz

Sanz amb la seua dona, la diputada del PP, Esther Franco,
el dia que anà a declarar als jutjats de Paterna. A la foto falta
Consuelo Solá que els acompanyava aquell dia.

          Seguint l'exemple de l'amic Salvador Dolç que ha publicat al facebook la seua única trobada amb Vicente Sanz, personatge sinistre, com el que més, que va controlar la política de personal de RTVV durant molt de temps, a la manera siciliana; vull contar els meus encontres amb el personatge.  Són anècdotes sense massa importància però que donen una idea de com era el seu estil. Un estil en el qual alguns encara s'inspiren.

         D'entrada cal advertir que Sanz coneixia tots els treballadors amb noms i cognoms, i molt més si depenies, segons l'organigrama, d'ell. No recorde l'any però devia ser després del 2000, quan es produí un primer encontre amb Sanz. Jo esperava algú a un corredor de l'edifici de Burjassot i passà ell, amb el seu posat de paó, i em va preguntar assenyalant-me amb el dit:

- Tu eres Alcañiz ? 

          Aquesta anècdota Alcañiz, un periodista de la casa i membre del comité, no la coneix. Cal dir que Alcañiz havia sigut editor de l'informatiu de migdia de TVV durant molt de temps i a més tenia una columna setmanal amb foto i tot  a Levante-EMV, per tant era difícil que Sanz, que coneixia a tots,  no el coneguera. Era, evidentment, una pregunta  per vore com reaccionava jo. No sóc cap valent però vaig decidir no entrar al joc i li vaig contestar:

- Si, sóc Alcañiz.

          L'aparició d'una tercera persona en aquell espai, desvià l'atenció de Sanz i donà per acabat l'encontre.  La segona trobada es va produir poc de temps després en circumstàncies similars. Un corredor, una conversa que s'inicia, irrupció d'altres persones i final de la conversa.  Vicente Sanz es dirigí a mi, fingint que no recordava el meu nom:

- Tu eres....? - va dir posant cara de desmemoriat.
- Jo sóc Alcañiz. - Li vaig contestar.

          La tercera vegada que vaig parlar amb ell, ja havien passat alguns anys de les anteriors. Jo estava destinat al canal internacional, TVVi. Recorde que era divendres i coincidírem a l'ascensor quatre persones: Vicente Sanz; la directiva que en aquell moment no era honorable, Lola Johnson; una productora i jo. La conversa es va produir en el trajecte d'ascensor entre la planta baixa i la segona planta. Sanz em preguntà:

- Tu ara on estàs ?
- Estic a TVVi.  - Li vaig contestar i de seguida em va retrucar:

- Tu estàs ahi molt amagadet i jo no sé res de tu. Algun dia m'encarregaré de tu. - i finalitzà el que semblava una amenaça en tota regla.

          No sóc cap valent, però li vaig contestar mentre baixàrem la productora i jo, i es tancaren les portes de l'ascensor:

- Vols dir que he de començar a tremolar ? -No sé si va arribar a sentir-ho.

          La productora i jo no ens ho podíem creure. La Lola Johnson, que ara té el tractament protocolari d'honorable, no va obrir la boca, callà com..., deixem-ho estar. Ho vaig contar als companys i al meu director que, sensible i previsor com era, em va dir que li escrigués un correu electrònic contant-li fil per randa el que havia passat. I que en cas que aquella amenaça es materialitzara en algun moment, ell trauria el correu electrònic com a prova.

          Mai més vaig tornar a parlar amb aquell personatge, però el dia que em vaig assabentar de les denúncies que tres treballadores havien presentat contra ell per presumptes delictes sexuals, no vaig dubtar que això era cert. Vistes amb la distància del temps les meues trobades amb Sanz, no passen de ser simples anècdotes. Sobretot si les comparem amb els abusos sexuals o amb altres amenaces que podria haver fet a treballadors que no estigueren passant un bon moment anímic o que no tingueren la sort de tindre un director com el que jo tenia en aquell moment.

         










dimarts, 24 d’abril de 2012

La senyora Pichote i el capità Calzoncillos

Calzoncillos i Pichote, variedades arrevistadas

          La cosa està molt malament, però hi ha determinats personatges que s'entesten a empitjorar-la encara més i més. Si no n'haviem tingut prou amb aquell element anomenat Font de Mora que desprestigià l'educació pública valenciana fins a límits insospitats - pervivència de barracons, negativa a ordinadors, banalització deliberada d' "Educació per a la ciutadania" proposant que es donara en anglés, trilingüisme impossible, relegació del valencià, etc -; després vingué el duo Ciscar-Català. Parella artística nascuda de la factoria Fabra de Castelló, el duet Calzoncillos i Pichote ha donat una volta més de rosca per tal que  l'educació pública valenciana es mantinga calladeta sense massa aldarulls, mentre han anat desfent a la seua bola un sistema educatiu públic que estem pagant entre tots. 
          Han fet retallades en educació pública que ens portaran als nivells de fa deu anys. Han propiciat el desprestigi del professorat acusant-los d'absentisme i de vacances excesives quan porten vint anys governant aquest país i saben que això no és veritat. Han augmentat la ràtio de l'alumnat sabent que això ens abocarà a un major fracàs escolar. Han disminuït el finançament de l'educació pública i han beneficiat l'ensenyament concertat i privat.
          I per tal que, davant de tot això, els docents no es rebelaren; Calzoncillos, Pichote i la seua troupe s'han tret de la mànega una sèrie de tasques que han tingut als docents ocupats des del mes de setembre. Han hagut d'elaborar tot un seguit de programacions generals de centre, de cicle i d'àula. Farragoses, reiteratives i costossísimes, en temps i diners; el pitjor de tot és que no serviran per a res.
          Ara, quan ja està acabant-se el curs escolar se'ls ha acudit que es passe una prova escrita a l'alumnat de quart de primària. Com si els mestres no conegueren l'alumnat.  I en eixa prova, la companyia de Calzoncillos i Pichote ha abocat el cabàs dels desproposits, burlant-se directament dels mestres. 

          Per cert en la companyia de varietés de Calzoncillos i Pichote actua un canzonetista il·licità  de nom Jorge Cabo, que canta una cançó que es diu  "Nosotros hemos estudiado en aulas con 40 alumnos y no nos ha ido tan mal". En veritat, veient on està el senyor Cabo, podem afirmar que no li ha anat gens malament. Ara educació, el que es diu educació democràtica, no en té gens el xicot.




dimecres, 11 d’abril de 2012

Esperanza Aguirre tira una maneta a Álvarez Cascos, al PP i a UPyD

          La Condesa, que vingué descalça des de la Índia, amb sabates de saló.

          Mentre, al principat d'Astúries, estan negociant un futur govern autonòmic que unisca les forces del PP, del partit d'Álvarez Cascos - Foro Asturias- i del diputat d'UPyD; Esperanza Aguirre des de Madrid ha contribuït amb el seu granet d'arena en forma de proposició que sumaria esforços en eixa direcció.
          La condesa descalça - presidenta de la comunitat de Madrid - ha oferit en safata als d'UPyD  una de les propostes estrela del seu programa electoral: retornar a l'Estat les competències de sanitat, educació i justícia.
          Mariano, de moment, ha dit que res de tornar competències a l'Estat. Però la mostra de bona voluntat d'Esperanza amb la proposta d'UPyD pot animar a aquests últims a donar suport al candidat o candidata de la dreta. I, temps al temps, que queda molta legislatura i Mariano canvia d'opinió amb molta facilitat.

dijous, 9 de febrer de 2012

Mangoneo no, martingales

 La paraula castellana "Mangoneo" deu vindre de "manga"

          La paraula castellana mangoneo deu vindre del substantiu manga. En valencià es diu martingales

         
         Un jurat popular ha decidit recentment que el dos acusats en el cas dels vestits o trajes són no culpables de suborn impropi.
          El nou ministre de Justícia ha dit que reformarà el Consell General del Poder Judicial perquè només tinguen representativitat els jutges. Sense presència ni opinió dels grups parlamentaris.
          La justícia, segons el nou ministre del ram, podria ser de pagament en segona instància.
          El poder judicial sembla que està investigant el jutge que d'ací a uns dies s'encarregarà d'interrogar al gendre del Rei en un cas de presumpta corrupció.
          El Tribunal Suprem ha inhabilitat un jutge, Garzón, per investigar un cas de presumpta corrupció. Aquest mateix jutge està pendent del veredicte en un altre judici per investigar els crims del franquisme.

         
          Repetisc, en valencià no és diu mangoneo, cal dir martingales.



dimecres, 8 de febrer de 2012

El vals nupcial

Camps i Eclestone obrint el ball

          Alguns casaments solen acabar amb els nuvis obrint, amb un vals, el ball en el qual participen els convidats. El no culpable Camps, hem sabut que va firmar, hores abans de dimitir, un acord amb Ecclestone pel qual segellaven la seua fructífera relació. L'acord allargava la celebració de la Fòrmula 1 a València durant uns anys més, a canvi d'una no gens despreciable quantitat d'euros que no tenim.
         Imagine, com podeu vore en el document gràfic que encapçala aquesta entrada, que Camps i Ecclestone obririen aquell dia, amb un vals, el ball per celebrar la unió. Un ball que, tal i com estan les coses per la nostra casa, podria acabar com el ball de Torrent. O com el ball del fanalet, on acabaren a "farolades".

dissabte, 28 de gener de 2012

Malalts i accidentats, per favor, organitzeu-se



          L'empresa que gestiona la sanitat pública de la Ribera ha retallat, seguint la moda, els servicis que ofereix als usuaris. Primer va suprimir l'atenció sanitària nocturna que tenia cada poble concentrant-la als centres de Salut més grans. En el cas del meu poble - Alfarb, Catadau i Llombai- deixaven de tindre atenció mèdica nocturna i s'havien de traslladar per ser atesos a Carlet. Allà, un parell de metges atenien urgències i possibles accidents dels tres pobles esmentats i de Carlet i Benimodo.
          Des de fa uns dies, a la nit, ja no són dos metges els que atenen les urgències i els possibles accidents, si no un sol metge. Un metge per a una població de prop de 20.000 ànimes. Els constipats, els bacs, les infeccions, els dolors, els talls, els accidents...d'un col·lectiu de 20000 persones només per a un metge durant una guàrdia nocturna de dotze hores.
          Imagineu -Déu no ho vulga que passe- un accident amb diversos ferits o diversos accidents amb un ferit cadascú. Imagineu un passada de grip o la coincidència de xiquets menuts amb vòmits, o ancians amb fractures, o...
          Imagineu el celador del centre de salut, megàfon en mà cridant: senyors pacients, per favor, organitzen-se !!!!
           No hi ha dret al que estan fent-nos. No hi ha dret a la nefasta* política dels qui s'han pensat que açò és tot d'ells. No hi ha dret que governen els ineptes que no saben governar. No hi ha dret que hagen balafiat els diners públics. No hi ha dret que ens hagen saquejat amb la seua cutre política de nous rics.
          Això ho fan amb la complicitat de molta gent que els ha donat la confiança. Tenen els vots per a fer-ho, no vaig a negar-ho. Però el dia que tot rebente, els còmplices necessaris de la desfeta que no vinguen a plorar-nos, que s'ho ploren sols a casa.
         
* Paraula dedicada a la persona que la va pronunciar fa uns dies en un ple de Carlet, que no és nefasta, si no nociva per a la democràcia.

          Per cert, ¿ l'assignació que rep RiberaSalud de la Generalitat Valenciana per la població que atén ha disminuit o continuen cobrant el mateix per oferir menys serveis ? Que algú ho conteste...

dilluns, 16 de gener de 2012

T'estime. Un bes...

        Implicats, presumptament, en el cas Gürtel durant una gravació


          Entre els àmbits heterosexuals -o no necessàriament homosexuals-, no trobe dues situacions que s'assemblen més, pel que fa al tema dels besos entre homes, que les converses de les gravacions del cas Gürtel i la pel·lícula El Padrí. Ara bé, no sabria dir-vos qui seria Marlon Brando i qui Al Pacino en el cas Gürtel.
    

Sensacions: bolsos i literatures



          Tinc una sensació estranya. Lliges el diari i la merda ix a cada notícia. I quan més lliges més merda hi ha al voltant de tots nosaltres. De nosaltres, els valencians. Si volguérem comentar tots els casos dignes de comentari no tindríem prou hores al dia. I després veus, per contra, que les autoritats valencianes van per la vida com si no passara res. És com aquell que es veu perdut, acorralat davant d'un precipici i no veu altra eixida que tirar-s'hi. El que passa és que quan un polític valencià continua endavant, tirant-se al precipici, ens arrossega a tots els ciutadans i la gran diferència és que ell porta paracaigudes i nosaltres, no.

A Rita li compren un "bolso"
          A les gravacions del judici dels trajes de Camps i Costa s'ha pogut escoltar una en què el Bigotut diu que va a compar-li a Rita un "bolso" dels caríssims, com a regal de Nadal. Diu que porten quatre anys  fent-li un detallet i no van a deixar el costum. "No ens dóna res, però tampoc ens fa res en contra", diu Bigotes. Més val prevenir que curar. Ella, Rita, contesta l'endemà que portar un bolso de Louis Vuitton - que deu valdre 200, 300, 400, 500 o molts més euros - és una cosa normal. I jo afegisc: normalíssim, pel mercat central un mati qualsevol veus a les modestes votants valencianes del PP amb un bolso de Vuitton penjant del braç.
          L'alcaldessa de la veu ronca i del caràcter bronco també es permet dir a la premsa que "Si ahorráramos todos iria mejor" amb motiu de la publicació de la seua declaració de béns. Que em diga la señorita Barberà com pot estalviar una família que no tinga els ingressos que té ella si damunt de no poder arribar a final de mes, l'ajuntament li puja els impostos, el transport públic i tantes altres coses...


El Premi de les Lletres Valencianes per a Mario Conde

          Una ciutat que per inaugurar un cicle literari tirà mà d'un exbanquer que acaba d'eixir de la presó per delictes econòmics, és una ciutat malalta, indigna i inculta. O, almenys, ho són els seus governants. Doncs això ha passat a València. Després que l'exbanquer amb antecedents penals, Mario Conde, inaugurés al Palau de la Música de València un cicle titulat Literatura al Palau, no m'estranyaria res que el Consell de la Generalitat atorgués el pròxim Premi de les Lletres Valencianes al senyor Conde.
          El Palau de la Música de València depén de l'Ajuntament de la ciutat i té com a màxima responsable a una senyora que li diuen Mairen Beneyto. Per dalt de la Beneyto està Rita, l'alcaldessa, i com a presentadora de l'acte actuà una dona major que li diuen Fernanda, Fernanda Zabala. Aquestes tres dones deuen tindre un concepte de cultura, i de vergonya, molt allunyats de la definició que dóna el diccionari.

          Per hui ja ho tenim bé, que la merda només d'esmentar-la ja embruta.